S'ha acabat el partit Espanya-Alemanya del Mundial de futbol ⚽️ . La selecció teutona ha empatat a vuit minuts del final. D'acariciar la classificació per a octaus de final a rebre un crochet 🥊que ha deixat l'equip tremolant 😵😵 i el passi a la fase següent també.
Comencen les entrevistes als jugadors; a tots se'ls pregunta❓si s'ha perdut una bona oportunitat i què es podria haver fet per no encaixar el gol. M'adono de que la resposta és també uniforme per part de tots ells: fan una brevíssima referència al partit i, a continuació, diuen un 'però vaja' que passa pàgina i s'enfoca en què faran a partir de demà ➕ ➕.
És a dir, en comptes de pensar en el que hauria pogut ser, defineixen com volen que sigui. En comptes d'analitzar els problemes, visualitzen les solucions 🎯 . En comptes d'enfocar-se en un passat que pot intimidar, enfilen el futur per encoratjar-se. I entre una cosa i l'altre, el rebuig a centrar-se en allò que ja no es pot canviar a través de dues paraules: però vaja, crosses-trampolí que refermen el canvi de perspectiva i a l'hora es llancen a l'esperançada aventura de trobar possibilitats ✅. Em detinc a pensar si jo en tinc alguna... No se m'acut cap de pròpia, però sí dues que he robat amb freqüència al meu pare: 'ja està... ja està'.
El poder d'aquesta experiència
M'adono de que...
- L'actitud pot semblar un intangible eteri, però s'entrena i desenvolupa múscul.
- Enfocar-se en un passat que intimida o en un futur que encoratja és una qüestió d'elecció.
Valoro…
- El treball en equip que es fa fora del camp de joc i que permet anar a la una quan entres en ell.
M'inspiro en...
- Esportistes que, en comptes de pensar en el que podria haver estat, es centren en definir el que volen que sigui.
Continuo amb...
- La cerca de més paraules 'crossa-trampolí' com 'però vaja' a les que pugui recórrer per refermar una mirada enfocada en caminar cap a les possibilitats que arriben i no en enfonsar-me en les perdudes.
